Sovint, ja sigui de manera informal (familiars i amics) com professional, ens trobem amb les inquietuds i dubtes que es troben les persones en fases incipients de malalties encara no diagnosticades.
Les malalties neurodegeneratives es manifesten de manera diversa , tant en simptomatologia com en intensitat. Tot i així totes tenen un comú un fet: la intensitat emocional del diagnòstic. És habitual que des de la Fundació Uszheimer ens trobem amb famílies que necessiten la confirmació d’un diagnòstic, d’un nom, a un procés neurodegeneratiu que s’està iniciant. Durant aquest procés de pre-diagnòstic, tant les persones afectades com les famílies es mostren angoixades (de forma subjectiva podríem dir que en ocasions aquestes últimes en major grau), desorientades i necessitades d’ajuda per afrontar l’incert present i futur que tenen al davant.
El fet de poder comunicar un diagnòstic de manera clara pot ajudar a la persona malalta i el seu entorn en diversos aspectes. Per una banda, podrem posar fi a aquesta situació de dubte constant i podrem començar a reunir eines per poder afrontar les situacions actuals i futures. Per altra banda, podrem ajudar a comprendre de millor manera els dèficits cognitius i els processos emocionals que acompanyen la malaltia. Així mateix, podrem oferir eines per planificar aspectes legals de la nostra vida (voluntats anticipades, poders, herències…).
Si bé és cert que un diagnòstic clar ens pot ajudar a fer front a la malaltia, no podem oblidar l’impacte psicològic i el fort cop emocional que es deriva d’ell. Sovint, la persona que encara no ha estat diagnosticada presenta un quadre depressiu, derivat de la consciència dels seus lleus dèficits Tot i que poder per la resta del seu entorn no són evidents, la persona que els pateix veu limitat el seu dia a dia en situacions quotidianes (seguir el fil d’un llibre, d’una pel·lícula, oblidar detalls de converses…). Tota aquesta situació acompanyada de l’impacte del diagnòstic, pot portar a la persona malalta i al seu entorn a desenvolupar sentiments de por i desconcert, que poden anar acompanyats a canvis en la vida laboral (tant en pacients joves com en familiars), en la situació econòmica i en les relacions socials.
És, per tant, una situació delicada , comunicar un diagnòstic d’una malaltia, a més, amb un important nivell d’estigmatització social, com pot ser la malaltia d’Alzheimer. Per aquest motiu, des de la Fundació Uszheimer, treballem per que tant les persones malaltes com el seu entorn puguin afrontar de la manera més confortable possible tot aquest intens i delicat procés.
En Guillem Martín és Psicòleg de la Fundació Uszheimer.