Quan parlem de demència, la primera paraula que ens ve al cap és “Alzheimer”. La malaltia d’Alzheimer, descrita per primer cop l’any 1906 per Alois Alzheimer, és la vuitena causa de mort a l’estat espanyol (si agrupem totes les demències, són la cinquena causa de mort). Des de llavors, la investigació al voltant d’aquesta afecció ha anat en augment, tant en equips d’investigació, tractament i així com en recursos destinats.
Ara bé, després de cent divuit anys, en quina situació ens trobem actualment en l’àmbit d’investigació, diagnòstic, tractament?
En l’àmbit d’investigació actualment els experts s’estan enfocant en la part “Preclínica” de la malaltia. És a dir, tots els processos i canvis que apareixen en el nostre organisme abans que hi hagi cap mena de simptomatologia. La raó és intentar actuar abans que la malaltia comenci a interferir en la nostra vida quotidiana. Aquest canvi de paradigma s’entén com una manera de frenar l’evolució del procés degeneratiu de la malaltia i va lligat als fàrmacs de nova generació.
En l’àmbit del tractament, a principis dels 2000 es van aprovar els primers medicaments orientats a reduir l’impacte en persones en fases moderades de malaltia d’Alzheimer, però els resultats han estat molt limitats. La situació, després de vint anys, pel que fa a tractament farmacològic de la malaltia es trobava gairebé al mateix punt. I diem trobava, perquè al novembre del 2024, l’Agència Europea del Medicament va aprovar l’ús d’un nou fàrmac, el “Lecanemab”, dins del territori europeu (tot i que quatre mesos abans ho va denegar). Els responsables d’aquesta nova medicació, que només es pot utilitzar en el 85% dels pacients amb Alzheimer, asseguren que pot reduir el declivi cognitiu produït per la malaltia en fins a un 27% dels pacients. Però això no deixa de ser un suport, ja que els tractaments no farmacològics (Estimulació cognitiva, física, vida activa…) de les demències (de totes) són cabdals i imprescindibles per intentar alentir l’evolució d’aquests processos degeneratius.
Pel que fa a diagnòstic, podríem dir que és l’àrea on hi ha hagut més canvis. El diagnòstic fins fa pocs anys es feia tenint en compte la simptomatologia clínica produïda per la malaltia, ja diagnòstics en fases molt inicials eren difícils d’aconseguir. Actualment, gràcies a tècniques com la punció lumbar es pot diagnosticar a través de bio-marcadors i de forma objectiva. Aquest 2024 els investigadors han avançat molt en el diagnòstic a través de marcadors de sang, que facilitarà molt el diagnòstic en ser una tècnica molt menys invasiva, dolorosa i més assequible econòmicament.
Així doncs, com a resum, podem concloure que hem avançat molt en tècniques que faciliten tenir diagnòstics molt inicials i en fases preclíniques de la malaltia. Això combinat amb nous fàrmacs i les teràpies no farmacològiques com l’estimulació cognitiva, física, artística (pintura, música…), ens han de portar a una millora de la qualitat de vida de les persones malaltes de demència. Entitats com la Fundació Uszheimer continuem treballant amb i per aquestes persones i les seves famílies.